Monthly Archives: Agost 2011

Volar…

… per damunt la barrera de fusta que em filtra la realitat.

Ningú no ho ha de saber, només tu i jo.

A una banda les ombres reflectides, a l’altra la resta de món.

Una, dues… o tres vegades, ni una més!

Si volo… ningú no ho sabrà… només tu i jo.

Plourà…

… la tempesta ja està aquí.

Ens mullarem deixant que l’aigua ens banyi la pell.

I els núvols es desfaran tal i com van arribar, amb la pressa de descarregar allò contingut.

I sota el soroll de les gotes picant les teulades amagarem els gemecs.

Plourà… no agafis paraigües!

Ràbia…

… infinita.

Ràbia en mirar pel retrovisor i veure les oportunitats perdudes.

Enrere queden, esquivades per excuses falses. Allunyades per tot allò que ella va inventar per no atrevir-se a viure-les.

Surar en el mar… una mà… Massa tard per retrobar allò que desitjava…

Tortura infinita… ràbia!

 

El reflex…

… va quedar gravat damunt el vidre.

Nosaltres vam marxar… el moment es va acabar… però allò que vaig viure es mantindrà, durant molt de temps, en el cristall dels meus records.

Guardaré el desig en una imatge intacta, enfocada, invariable, fresca i sincera. I, de tant en tant, la buscaré en la memòria, per sobreviure, per somriure i per recordar que vaig ser feliç… entre reflexos.

Encreuament…

… de vies.

Tu vas, jo vinc, i, de tant en tant, quan la sort ens deixa, anem!

Andanes buides, sentiments plens, electricitat conduïda…

No tinguis por de patir… Apropa’t a la foscor d’un túnel incert, deixa’t endur per la humitat de les seves parets, ensuma l’aroma d’allò prohibit, vesteix-te amb la seva escalfor, torna a dibuixar les formes esborrades… gaudeix… .

Un tren, dos trens, tres.. no el perdem!

Fils de plata…

… d’una llarga nit que broda la matinada amb veles endormiscades.

Fils de plata, barrejats amb els teus cabells, que descobreixen racons nous entre els meus dits.

Peixos lluents que rellisquen pels somnis encara per escampar, dissimulant la fredor d’un nou dia que caldrà construir.

Gris i aigua amagada en els ulls tancats. M’agrada veure’t dormir…

Suor…

… del vi blanc entrant en la transparència del que és evident.

Suor… de l’estiu fosc quan el sol cau.

Suor… d’allò calent que t’omple per dins.

Suor… del cristall que tot ho veu.

Suor… blanca que banya el peu de la copa i deixa, inevitablement, la rodera marcada a la pedra de la barana.

Suor… de l’asfixia en l’abraçada infinita i necessària.

Suor…

Si mai et diuen…

… que ets prescindible, cal que sàpigues que l’imprescindible és fugir.

No t’aturis a mirar enrere i deixa els mots surar en la impaciència del qui res no sap de tu.

Tanca la porta amb clau i llença-la ben lluny, perquè la vida és massa lenta per escoltar paraules sense sentit …

… això és l’imprescindible.

Dona’m les ales…

… però, pren-me el cap.

No em deixis pensar i tot serà més fàcil.

Deixa’m volar i arribaré, tard o d’hora, allà on vull arribar.

Pren-me la raó i seré lliure.

Regala’m les extremitats que em falten i podré batre la imaginació.

Les agitaré i jugaré amb l’aire, el que respiro…

Puja-les…

… sense por! Hi ha llum verda!

Són llargues… i potser, fins i tot, la pujada serà dificultosa, lenta, pacient… però puja-les!

No t’allunyis! No t’aturis! No descansis!

Des de dalt la visió serà perfecta, l’aire més clar, la mirada més aromàtica, l’olor més enfocada.

Puja-les i explica’m, a cau d’orella, el que hi veus…

Col·leccionava pedres…

… ell li va dir que li duria una del fons del mar. La triaria només per a ella.

La pedra ompliria la capsa dels records amb un dibuix nou.

La va trobar, no la va tocar, ella s’acostà sense por fins a les seves mans.

I la casualitat li va dur un cor.

En paral·lel…

… així funcionen! Fent força en la mateixa direcció però sense arribar a tocar-se mai…

Dues cordes; un anar i venir, un trobar i amagar, un intent i una pèrdua involuntària, una visió fugaç, una paraula regalada i una de robada, un sospir i un somriure, una reivindicació sense indicar…

Només vuit segons transformats en regulació escapçada, un obrir i tancar, pressa… i al davant… la foscor i l’infinit!

A poc a poc…

… fes-ho a poc a poc i, pels matins, no afusellis la vida alçant la persiana d’un sol cop de braç.

Alça-la lentament. Deixa que els raigs de la llum del sol banyin l’habitació amb dolçor. Permet que s’escolin entre les escletxes, dibuixant l’estança traç a traç, per si hi ha res nou que puguem crear, inventar o redescobrir abans no ens obliguin a començar un nou dia.

I mai, mai no deixis que, durant la foscor de la nit, ens aixequin murs que no ens permetin tornar a trobar la sortida…

Res no és el que sembla…

….  i si t’hi fixes descobriràs que rere la grisor d’un uniforme subterrani s’amaguen les ànimes més acolorides.

Res no és el que sembla… i un posat seriós et durà a un somriure intens de vuit hores.

Res no és el que sembla… i la tranquil·litat d’un caminar lleuger et regalarà una corredissa dissimulada, túnel enllà, amb els nervis a les mans en forma de govern.

Res no és el que sembla… i una colla de  pirates amb els ulls al descobert, vestits amb camises de ratlles i pantalons foscos, et faran viure en mode especial les estones fosques de la vida.

Res no és el que sembla… no donis les gràcies! No cal!

Ell…


… duia penjada, a la solapa de l’americana, una agulla grisa. Amb ella, de tant en tant, estenia  —en els cordills gruixuts i esfilagarsats de l’experiència— tot allò que no li havia fet profit, tot allò que volia perdre, tot allò que li havia fet mal, tot el que calia oblidar…

Dins la butxaca, entre les restes de mocadors de paper desfets, guardava el desig que l’agulla caigués pel seu propi pes…