… al gran circ de la ciutat.
Entre Sants i trens, els àngels amb armilla taronja et defensen; caminen al teu costat perquè no et caiguin al damunt les figures fosques de passes desequilibrades que et volen tocar.
La bèstia de ferro t’espera només a tu. Respira amb esbufecs sonors que inunden les andanes i saps que no estàs sola, allà dins hi ha algú que et vigila pel mirall preparat per rescatar-te de les ombres.
Es tanca la reixa, s’apaguen els llums, es desconnecten els motors i la ciutat continua allà fora.
—No t’he dit que no corris? Per què ho fas?
—Perquè cau la nit!
