… per a ells.
Perquè ell va ser el mariner que em va fer estimar el mar.
Ella va ser l’enginyera que em va estructurar la vida diària per posar-hi ordre.
Ell va ser el narrador de contes de formiguetes marines que em feien acabar el menjar del plat.
Ella va ser l’arquitecta que va dissenyar la memòria d’una part de família que mai no vaig conèixer.
Ell va ser l’escriptor de cartes llunyanes que m’arribaven per mar per mostrar-me que el món és inabastable.
Perquè gràcies a ells vaig viure una època fàcil i lliure i, sense adonar-me’n, sóc qui sóc.
Anuncis
Caraiii, Àfrica!
Quins avis tan excepcionals… Ara entenc d’on et ve la passió per la esriptura, lectura…
I la néta ha tret el millor de tots dos!
Petonets, 😉
Oh! gràcies, Esther! Sí que és veritat que ells em van ensenyar a apassionar-me! 🙂