Doblega…

… el tovalló fins que els dits no li permeten reduir-lo més. S’ajup i el col·loca amb pressió sota les potes de la taula. La belluga per comprovar que ha deixat de ballar i que el cafè amb llet no li vessarà.

Pren un altre tovalló, el torna a doblegar fins que els dits no li permeten reduir-lo més i se’l guarda a la butxaca.

De camí cap a casa, falcarà el temps perdut que li balla a la consciència per a què tampoc no li vessi.

Al cap…

… els llibres, el vi al davant i les mans lliures esperant-la.

Dalt, ella s’observa; petites arrugues al voltant dels ulls… diminutes fissures marcades a la pell de tant riure amb ell. S’arregla els rínxols rebels que li cauen damunt les orelles. Es repassa els llavis amb el pintallavis menys discret que té. S’arregla els tirants del vestit, es passa la mà per la cintura esborrant els plecs i es calça les sabates de taló.

Ell ha omplert dues copes i ha pres una decisió.

Ella encara no ho sap però, quan baixi les escales, brindaran i tot canviarà.

On és la tardor?

-En el clavell vermell que guarneix la nostra taula.

-La que hi ha més al fons?

-La taula més llunyana.

-Allà on ningú, ni tan sols l’escalfor del sol, ens pot trobar?

-Sí, aquella… La veus? Aquella on m’ajudes a escriure els somnis!