Inici…

… boig.

Sóc dalt de tot, i em deixo caure, arrossegar, dur, vinclar… No m’importa el cop.

Vertigen i emocions que esborronen la pell.

Velocitat!

De sobte, en breus instants, tot s’acaba i la sonsònia dissonant dels sentiments m’anuncien el final de la muntanya russa.

I en posar els peus a terra me n’adono que tot ha quedat allà dalt, penjat del destí, penjat d’aquesta paraula inventada pels covards.

Final… bonic. 

La cortina d’aigua…

… rere els vidres de la cafeteria ens separa del món real.

Em somrius i saps que la idea pot funcionar.

Ens arrisquem? Només ens cal temps i dedicació.

Em preguntes si la pluja és signe de bon auguri per l’inici d’un nou futur.

Et responc que no, que només ho és si plou sabó.

Aleshores, el carrer s’omple de bombolles i escuma i sabem que arribarà novembre i continuarà plovent. Però tant ens fa!

Atabalats…

… entre frase i frase nocturna, entrem a la sala insonoritzada, on s’escolten els pensaments i els sons de la concentració.

Obrim les cames i, amb el contrapès del cos, mantenim el timbal basculant.

Tanquem els ulls i ens deixem dur pel ritme que marquen les baquetes.

Algun dia les mans es mouran prou ràpides com per ser capaços de tocar això.

Algun dia…

… amor, ens farem grans i els dies es tornaran llargs, tan llargs com ho són ara les nits.

Aprofitem el moment i obrim totes les ampolles. Carreguem el cervell de records per a quan n’haguem de viure d’ells.

Fem que els licors d’aquests dies deixin aromes inoblidables dins dels nostres cossos. Deixem que les fragàncies llisquin entre els dits i ens tornin la pell enganxosa d’il·lusions.

Algun dia… amor, ens farem grans i pensarem en totes les històries que podem contar.

 

No et preocupis…

… tenim a les mans el poder.

Tard o d’hora arribarà la solució i tornarem a somriure fins a plorar.

Tornarem a ser feliços i lliures perquè tot passa per alguna cosa.

Ara només hem de pensar un desig i fregar la làmpada meravellosa amb energia.

No et preocupis… el cel té un destí per a nosaltres!

 

Estàs bé?

—Sí!

—Aquí no pots dormir.

—No dormia.

—Hauràs de marxar.

—Aquesta nit fa fred al carrer i plou.

—Ho sé!

—Aquí s’està bé.

—No tens on anar?

—No.

—Jo t’ajudaré.

Voldria saber on dorm, avui, la teva llibertat sense por.

M’ajudes?

M’estic instal·lant en un palau i tinc un moble per muntar.

És un sabater de color afrodisíac que faré servir com a rebost.

El  col·locaré al costat de l’armari on guardo les jaquetes d’hivern, les que faig servir quan hi ha humitat.

El podem muntar i desmuntar tantes vegades com vulguis amb la condició que tu hi siguis, les instruccions de muntatge ho recomanen.

Tingues en compte que si la posologia no és la correcta pots acabar muntant una taula amb vaivé descontrolat que t’emboliqui els cabells cada vint-i-set minuts.

M’ajudes? Si tanques els ulls, tu pots!

 

Cau la nit…

… al gran circ de la ciutat.

Entre Sants i trens, els àngels amb armilla taronja et defensen; caminen al teu costat perquè no et caiguin al damunt les figures fosques de passes desequilibrades que et volen tocar.

La bèstia de ferro t’espera només a tu. Respira amb esbufecs sonors que inunden les andanes i saps que no estàs sola, allà dins hi ha algú que et vigila pel mirall preparat per rescatar-te de les ombres.

Es tanca la reixa, s’apaguen els llums, es desconnecten els motors i la ciutat continua allà fora.

—No t’he dit que no corris? Per què ho fas?

—Perquè cau la nit!

Beauvoir va dir a Maheu…

…Sap vostè què ha provocat en mi?

Aquest deliciós esgotament mental que segueix a un intercanvi de paraules massa feliç.

No es pot inferir…

… cap mal amb sis consonants i una vocal.

El meu contrincant hauria de saber-ho, sóc inofensiva.

Queden quaranta-set fitxes per descobrir, canviar, remenar o abandonar.

Un únic final quan les paraules s’acabin.

Només és un joc sense horari o… amb un horari intempestiu.

Hi ha qui dorm. Hi ha qui juga. Hi ha qui juga mentre dorm. Hi ha qui dorm mentre juga. Però… només hi ha un que guanya!

Juga al joc!

Un mojito per…

…brindar, aquesta nit, per qui sempre estarà al teu costat. Perquè, passi el que passi, mai no et fallarà.

Fulletes de menta, bombolles i gel per celebrar que les penes, encara que no siguin ni teves ni meves, podem dibuixar-les en un paper i cremar-les.

Llimona dolça per regar les alegries rebudes i les regalades també.

Rom per descobrir que ets amb mi i que hi ha moments sense paraules que no es poden escriure.

Sucre morè per ensucrar-te la vida, si em deixes fer-ho… malgrat la pluja de sal que cau al voltant.

El monstre…

… de tres caps escup orxata, nata muntada i gelat de xocolata.

Ha de pagar la penitència nocturna de caminar sis quilòmetres amb una llanterna a la mà, preparant el camí perquè tu no ensopeguis durant el dia.

S’alimenta de les bateries dels walkies i beu vodka amb taronja o rom amb llimona, tant li fa.

Es distreu fent popurris amb paraules robades.

S’afila les ungles en els canvis d’agulla i es grata l’esquena a les passarel·les.

Mastega xiclets de canyella i s’empassa les closques de les pipes.

El monstre de tres caps no es deixa veure fàcilment. Cal imaginació!

Els protegits…

…es van trobar a l’entrada de l’infern.

Era la mitjanit i ella havia deixat l’escombra recolzada en l’arbre del davant, vigilada per les fades del plaer.

Es va acostar al dimoni, que l’esperava a la zona fosca, i li va demanar les pinces de la bateria.

Ell les va buscar al maleter del cotxe, però no les va trobar.

—No et preocupis.

Va fer un clic encantador amb els dits i sorgí la flama. Ella l’aprofità per encendre una cigarreta i somriure.

Els rounders entraren a la cova i desplegaren les cartes.

La partida començà.

Full AAA99 a les mans i un desig, que mai no podrien oferir, per pensar.

All-in!

Has volat? …

… Va preguntar ell.

—Moltes vegades. —respongué ella.

—Jo només ho he fet una vegada.

—Vaja!

—Poca gent ho aconsegueix.

—Pensava que era normal fer-ho!

—Felicitats, segueix somiant!

I baixà per la porta de testera deixant-la sola en el tren buit i fosc.

Si un dia…

…em perdo, em trobareu a la roca més allunyada.

Seré allà…

Intentant trobar la ratlla on es barregen el cel i el mar.

Mirant, des del far de Vieille, com les onades suavitzen les roques, a poc a poc.

Olorant el vent abans no s’acabi tot.

Si un dia em perdo, no em busqueu perquè, segurament, no voldré tornar.

Em vas demanar…

…que aturés el cotxe al bell mig de la Gran Via.

Vaig obeir, les dones podem girar sense utilitzar l’intermitent i aturar-nos on vulguem, tenim tantes coses al cap…

Vas saltar del vehicle, entre els clàxons i els crits de la resta dels conductors, i vas sortir corrents. Et vas ajupir, vas collir del terra una medalleta i vas tornar somrient. Allà va començar tot.

Avui n’he trobada una sota una bastida, jo mai passo sota les bastides. Era allà, esperant-me.

Avui he pensat en tu, en la teva alegria esclatant i en aquella cançó.

Fantàstica…

… la nit sota la ciutat.

Banderes estranyes, crits i falsa felicitat que crema atiada pels encenalls de l’engany de l’opi del poble.

I per acabar la festa, i demostrar que som civilitzats, pols blanca a dojo. Aquella pols que t’ofega i et fa plorar, la que no s’esnifa… la pols d’un extintor buidat dins d’un tren. Us felicito, fills!

Ara… tingueu present que a mi mai no em falla la sort!

 

El destí…

… fa dies que em persegueix i jo l’evito.

M’ha deixat les seves dades en un tovalló de paper que he trencat en mil bocins.

M’ha enviat missatges que no he llegit.

M’ha escrit correus que no he respost.

M’ha fet trucades que he deixat perdre.

M’ha esperat amagat en indrets a on no hi he anat.

Aquesta nit, però, la casualitat més brutal ha volgut que el destí em trobés caminant per la platja.

Rendida a la meva sort, l’he permès seure al meu costat per veure sortir el sol junts.

Comences el dia…

…comprant-les amb una amiga amb vida chick lit.

Te les poses per veure el món des d’una altra alçada i d’un altre color.

Descobreixes que trepitjar el terra amb seguretat et fa sentir bé.

I quan el sol fa moltes hores que s’ha amagat, tornes a casa amb els ulls amarats de llàgrimes de riure i amb elles a la mà… pensant en el brindis fet per tot allò que comença.

 

Sucre o sal…

…què hi vols a la vida?

Pensa… blanc o negre?

Tria… tot o res?

Selecciona… repte o tranquil·litat?

Decideix… risc o seguretat?

I mentre, penses, tries, selecciones, decideixes… jo les compraré amb sal, amb molta sal!

Perquè la vida m’agrada dolça i les crispetes salades!

Qui…

… són? No ho sé. Però, no cal saber-ne res per intuir tot el que s’estan dient.

Qui és ella? Tant se val. No cal posar-li nom a una dona que inclina el cap amb delicadesa i somriu, mentre els ulls, rere les ulleres fosques, li fan pampallugues.

Qui és ell? Per què saber-ho? Les seves mans, acaronant les d’ella, només diuen: Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist!

Qui seran? Seran qui vulguin ser… No hi ha dubte!

Qui és qui m’estima? “Qui em suporta, m’estima. No hi ha altra explicació”. (Joan Fuster)

Groc…

… d’un matí de dimarts al Poblenou.

Vora les xemeneies les flors t’alegren el dia.

Les trepitges, es barregen amb el blau del mar i les oblides.

I quan arribes a casa descobreixes que n’hi ha una que s’ha quedat allà… enganxada a la sabata.

I l’alegria torna a començar amb gust de sal!

Divendres…

… les cases dels morts tenien les portes obertes perquè els seus habitants havien sortit a passejar.

Els coloms guaitaven les ànimes en el seu anar i venir i comentaven les converses eternes amb el menyspreu de qui se sap lliure.

El cel es mantenia seré. Una lleugera brisa marina jugava amb els papers de plata de les flors músties.

Se’m va acostar un pescador i em va demanar l’hora, ignorant que allà dins el temps no existeix.

És un altre món i una altra manera de veure’l!

Una nit…

… la tristor marxarà sense avisar.

Tu, per si de cas, mai no deixis de jugar.

Treu la llengua, estima i somriu.

I somia! Somia grans aventures! No deixis que ningú munti murs al teu davant, derrueix-los fent ganyotes.

I tingues ben present que viure és molt bonic!

Aquesta nit…

… el cercle s’ha tancat.

En una cuina del Poblenou; l’humor, el drama, la por, el suspens i l’erotisme s’han barrejat amb l’aroma del te i de les restes de menjar!

Papallones estranyes han volat entre pàgines en blanc i espelmes. Res no tornarà a ser com abans.

I mentre el nostre món creix allà dins, deixarem que la vida passi per l’exterior de les parets fabrils i que llisqui el temps per damunt de les llambordes anarquistes.

Aquest matí la màgia ens ha agafat a prop del mar!

Al·lèrgia estacional…

…que et revoluciona el cos amb sensibilitats patològiques.

Desinhibidors que desinhibeixen la desinhibició genètica.

Cetirizineixa amb esclats…  Alegria estacional si penses 10.

Horror vacui…

… que s’estén passadís enllà.

Si saps el que vols escriure, mai no ho escriuràs.

Buida la ment, camina, apropa’t, deixa’t fer.

Si fa por és perquè el resultat encara serà molt millor del que esperes.

Endinsa’t en la foscor.

No t’aturis.

Obres la porta i està allà! Per què?

Tinc la literatura…

… perduda dins d’una memòria USB.

Tinc uns personatges penjats de la paret esperant un futur incert.

Tinc el regal d’un gran dia; una flor que sobreviu en aquella botella de vi blanc que vam beure entre sant Jeroni i sant Jeroni…

Tinc… per omplir… una caixa de pladur pintat amb colors blancs i vermells on desar les coses bones i fer fora els problemes.

 

Tinc prou confiança en tu com per poder perseguir el sol!

Cada set faves…

… en surt una de bona.

Busca-la! És allà dins, segur!

Amagada de la llum.

Protegida de les mirades lascives per una foscor humida.

Endinsada en una beina carnosa i llesta per obrir.

Sucosa, esclatant i excitant.

Si tens el privilegi de trobar-la no te la deixis perdre.

Aprofita la faveta i salteja-la!  Que sexy, que dolça i que freda! Wa yeah!

Pregunta-li al dia…

…què farem avui per ser feliços?

Canviarem de latitud, menjarem avellanes i dibuixarem formes estranyes amb elles.

Després ens deixarem anar pel desgavell del risc fins a trobar l’obsolescència programada de la vida.

I al final, ballarem lentament! Sempre molt lentament.

A mig camí…

… me n’adono que he oblidat el portàtil a la cuina. La feina, les lletres, els apunts i els pensaments, tots ells abandonats en un banc de fusta al costat d’un gran finestral que il·lumina la pica i els plats amb les restes del Yakisoba bullit amb aigua de garrafa.

Gira cua!

Els molins de vent guiaran el camí i don Quixot ens ajudarà a posar humor a les retencions del cap de setmana i, aleshores, sense adonar-me’n, donaré les gràcies perquè sé de bona tinta que, si el portàtil no hagués quedat descuidat en aquell banc de fusta, ara seriem morts a un costat de la carretera, tu i jo.

No em podries rentar les sabates mai més i el Yakisoba acabaria desintegrant-se en el fons dels plats.

No quedaria res de res!

Independència!

Ens quedarem mirant com es mengen tota la maduixa?

L’han retallada! L’han deixada assecar! Els voltors li picotegen lentament el fetge que els déus malèvols del govern regeneren a base de retallades i estrenyiments mortífers. I quan sigui ben morta ens donaran la llibertat, o potser no.

A què estem esperant? No fem altra cosa que lamentar-nos i escriure… i escriure! Escrivim la ràbia en els murs de les parets virtuals, piulem la impotència en gàbies de barrots digitals, enviem missatges de revolució a llistes efímeres… però aquí ningú no es mou!

On som? Per què no ens aixequem? Per què no esmolem les eines?

Serem allò que vulguem ser!

Volem ser independents!

Volem la INDEPENDÈNCIA!

I de sobte…

… un bri d’aire fresc que et bufa l’Univers al darrere de l’orella quan menys t’ho esperes i més ho necessites.

Un bocí d’alegria llunyana demanant-te que pensis un record bonic i, a canvi, te’n torna un altre de plata de la bona, com la d’en Frodo.

Una engruna de malenconia en forma de lletres mòbils que respon a les preguntes amb d’altres preguntes. I et salva!

Una volva de sentiment flonjo, en una tarda de divendres, que et regala un somriure per millorar el dia i acabar bé la setmana.

Un bri d’aire fresc que et mossega allà on tu vulguis provocant-te calfreds i fent…

… que s’escampi la boira entre les cases i apareguin els somnis de la ciutat!

Colors…

… regalats.

No són uns colors qualssevol. Aquests només serveixen per perfilar personatges. Només per a això!

Els trauré de la capsa per dotar de personalitat les ànimes inventades; el verd pel desesper, el vermell per la calma, el blau per la passió, el negre per l’alegria, el rosa pel desamor, el taronja per la tristesa…

No caldran les paraules. I, a poc a poc, aniré acolorint un món nou i possible on siguis feliç!

Gent petita…

… envoltada de grans persones. Tots ells capaços de fer realitat somnis monumentals.

Sentirem els tres timbres d’avís i els nervis saltaran per damunt de les fustes.

La foscor de la sala amagarà l’evidència de la pell esborronada.

Gaudirem i no podrem evitar que els ulls humits ens facin veure el ball calidoscòpicament.

Ells seran feliços! Nosaltres també!

Punxades…

… que deixaran blaus als braços i camises blanques tacades de sang.
Auriculars a les orelles i sons llunyans que caldrà reconèixer amb velocitat.
Números i lletres diminuts que no serveixen per a res i que semblen encongir d’any en any.
La pressió, el pes, l’electrocardiograma, l’esport i el daltonisme.
El qüestionari de sempre i els sofàs de sempre.
I ja en van cinc! I sempre falta algú!
Tertúlies de torns i horaris en una gran sala d’espera. Les paraules de l’infermera fent una crida al silenci. Doncs, apuja el volum!
Res de l’altre món.
Una simple revisió mèdica que ens farà somriure i prepararà la mà pel manipulador.

Pregunta-li…

… a la margarida…
Qui és la més bella?

Qui li xucla l’essència de la vida?

Qui adora jugar amb ella entre catifes salvatges?

Qui és que l’espera?

Qui és que envermelleix la blancor de les portes del mar, lliscant entre somnis sense son?

Pregunta-li i digues què et respon!

 

 

 

Rajolí …

… de moscatell que dibuixa un únic camí a la pell.

Rajolins de veu que s’expliquen les hores del dia.

Rajolins d’emoció d’una protagonista segrestada amb plaer i final feliç.

Rajolins dolços que tornen a regalimar pell avall.

Això és la quotidianitat!

 

Partició…

… que separa síl·labes i acosta llavis fins a una fonètica perfecta.

Infinitius sense preposicions que s’expandeixen infinitament per les hores que vindran.

Una taula plena de marcadors de colors llampants i, per sota, joc de mans cómplices.

Tot és verd, tot és green. Corregeix en vermell i mostra’m el que vulguis! Show Me!

Quinze tones…

… de ferro obertes en canal amb una serra elèctrica.

Noranta metres de llargada que deixen al descobert un somriure de dents blanques dotat d’una veu greu que extasia.

I, ben endins, una illa anomenada Moorea on robar un corall blanc.

Un corall blanc regalat sota la punteria d’unes minúscules gotes de pluja tot prenent una cervesa al costat del mar i sense paraigua.

Gràcies, Ruben!

No has de tenir por…

… la poesia es pot fer sobre qualsevol cosa, però no de qualsevol manera.

Només cal afegir-hi ritme, sense pressió.

Cal afegir-hi dedicació i musicalitat matinal.

Cal afegir-hi enginy per poder exprimir la unió entre objectes sense relació.

Tingues clar que el significat mai no ve donat, el significat s’esdevé. I potser, cinc més deu no fan quinze, sinó cinc-cents deu.

Resemantitzem les paraules! Sense por!

 

Cintes…

… de colors.

Fantasies recollides, amb delicadesa, del damunt de la taula.

Esquitxos de felicitat triats del terra.

Il·lusions estirades, a poc a poc, de dalt de la làmpada.

Desitjos descoberts sota la calefacció.

Expectatives remullades dins de copes mig plenes.

Encenalls d’idees espolsats del damunt d’algun que altre cap.

Cintes de colors que, recollides per una mà infantil, són guardades dins d’una ampolla de plàstic per evitar que s’esvaeixin amb l’arribada dels dies nous.

Neurones…

… quotidianes escampades damunt d’un tovalló de paper.

S’esfilagarsen tot llençant-se al buit des de les orelles i escampant-se damunt d’una camisa de ratlles baldera i còmoda com cap altra.

Neurones que no deixen de funcionar i van, d’un punt a l’altre, cercant la felicitat i fugint de la monotonia.

La bogeria de les neurones quotidianes!

Invisibilitat…

… de l’amic.

Sorpresa del regal amagat dins d’una furgoneta de viatge. Un vehicle carregat de gent estranya que s’alimenta de bolets al·lucinògens que els fan respirar granissat de llimona.

Persones que llegeixen només la primera línia dels primers paràgrafs dels primers capítols.

Éssers que duen astres solars dibuixats a les samarretes i somriuen eternament.

Individus  que tenen la certesa que Kafka era el seu pare.

Humans que han de volar sense bitllet d’avió i d’altres que arriben tard a la feina i agafen el camí més llarg per fer-ho.

Sorpreses invisibles amb la dedicatòria final… “Les dones que llegeixen són perilloses, les que escriuen encara més. Segueix sent doblement perillosa”

I per acabar… dos cafès massa visibles!

 

 

 

Això…

… no hi ha qui ho pari.

Sorprenent i equilibrada enmig del desequilibri.

Aromàtica.

Sensual.

Vermella.

Passional.

El missatge damunt el paper blanc, guarnit amb un punt de Peter Pan a la “i” infantil.

I un somriure immens en tancar el sobre secret.

Això no hi ha qui ho pari!

T’escolto…

… en el carrer fosc, negre, llarg i silenciós.

T’escolto per damunt les llambordes peculiars d’un indret característic.

T’escolto en un barri sense bombetes que il·luminin el camí. Ells o el vent les han trencades.

Aquí em pots donar la mà.

Hi ha ombres.

No tinguis por, ells no volen problemes.

Dona’m la mà.

T’escolto… en el carrer fosc.

I sempre aquesta seguretat infinita.

T’escolto!

 

Si te la menges…

… en el claustre, potser,  la trobaràs sorprenent.

Seu en un banc i obre-la suaument, deixant que els dits la palpin sencera.

Olora-la. Inspira la seva aroma.

Observa-la amb deteniment.

Et pot semblar que les venes se l’inflen en l’apassionament d’explicar-se en despullar-la. És cert!

Llepa-la si cal! No et dirà que no!

Si te la menges en el claustre tingues en compte que és petita, de pell suau i sensible… Només és una mandarina.

 

Semàfor…

… de sabors.

Ell va triar pels dos.

Ella es va deixar fer.

Un plat de raviolis amb tomàquet i bacallà al pil-pil.

Dos plats compartits i acompanyats d’un suc de pastanaga i taronja.

Un mos per a ell, un mos per a ella.

Semàfor de sensacions per degustar a poc a poc.

Molt a poc a poc!

La solemnitat…

… del Gaudeamus igitur ha deixat, a l’aire d’aquest matí, el regust d’allò que per un moment semblà la felicitat.

La solemnitat d’aconseguir arribar, malgrat tot, en una baixada d’escales ràpida per tornar-les a pujar tot rebent felicitacions i prement mans que t’estrenyen.

La solemnitat de l’esborronar-se de la pell i l’humitejar-se dels ulls en veure els somriures amagats dels que han passat pel mateix.

La solemnitat del cava i la xocolata.

I després de la solemnitat… Stay hungry, stay foolish!!!

A per totes…

… i explotant.

Esquitxant guspires a banda i banda.

Saltant pels aires i rebentant.

Omplint l’aire amb el perfum de la pólvora.

Il·luminant la foscor, des del groc fins al vermell.

A PER TOTES!