A mig camí…

… me n’adono que he oblidat el portàtil a la cuina. La feina, les lletres, els apunts i els pensaments, tots ells abandonats en un banc de fusta al costat d’un gran finestral que il·lumina la pica i els plats amb les restes del Yakisoba bullit amb aigua de garrafa.

Gira cua!

Els molins de vent guiaran el camí i don Quixot ens ajudarà a posar humor a les retencions del cap de setmana i, aleshores, sense adonar-me’n, donaré les gràcies perquè sé de bona tinta que, si el portàtil no hagués quedat descuidat en aquell banc de fusta, ara seriem morts a un costat de la carretera, tu i jo.

No em podries rentar les sabates mai més i el Yakisoba acabaria desintegrant-se en el fons dels plats.

No quedaria res de res!

Independència!

Ens quedarem mirant com es mengen tota la maduixa?

L’han retallada! L’han deixada assecar! Els voltors li picotegen lentament el fetge que els déus malèvols del govern regeneren a base de retallades i estrenyiments mortífers. I quan sigui ben morta ens donaran la llibertat, o potser no.

A què estem esperant? No fem altra cosa que lamentar-nos i escriure… i escriure! Escrivim la ràbia en els murs de les parets virtuals, piulem la impotència en gàbies de barrots digitals, enviem missatges de revolució a llistes efímeres… però aquí ningú no es mou!

On som? Per què no ens aixequem? Per què no esmolem les eines?

Serem allò que vulguem ser!

Volem ser independents!

Volem la INDEPENDÈNCIA!