T’envio…

…la foto de la que ja és casa teva.

No ho podràs veure, però al sofà he deixat el temps infinit que vull viure amb tu.

A prop de la porta que separa el saló del menjador he deixat voleiar les ganes de trobar-te caminant entre aquestes quatre parets.

Per les escales he escampat polsim de temptació per mostrar-te el camí fins al dormitori que hi ha al pis de dalt.

I rere la cortina s’amaga el desig de veure’t arribar amb la maleta per dir-me que véns per no marxar.

La televisió està apagada per a què res no et distregui del meu missatge.

Això és el que m’has enviat…

…i jo ja sóc aquí escrivint aquest post.

No triguis!

Lliga’m…

…

“Lliga’m”, gemegà ella.

Sota la coixinera, ell descobrí un mocador de seda italiana del color de la  turquesa, suavitat extrema.

“Lliga’m”, pidolà ella.

Sota la nit, ell trobà la fam  del color de la violeta, tendresa inexplicable.

“Lliga’m”, suplicà ella.

Sota el llençol, ell acaronà la pell del ritual nocturn de color vermell, flonjor calenta. I la lligà.

 

Taques…

… d’humitat, petites i marrons, que broten esbojarrades enmig de paraules anarquistes.

Taques d’història, escampades per les pàgines, que ens parlen d’antigues llibreries i vells propietaris.

Taques d’essència suburbial que s’interpreten amb l’ànima i s’oloren amb les mans.

Taques que dibuixen l’esborrany d’una mica de vida.

Taques que vas buscar i vas trobar per a mi.

Obrí els ulls…

…a mig camí i  s’adonà que no tocava de peus a terra.

La realitat s’havia glaçat i era impossible valorar-la amb serenitat.

Tornà a tancar els ulls perquè els desigs, sota l’albada, s’anaven emblavint sense control i no els volia oblidar.

Ell li xiuxiuejà un “felicitats” calent a cau d’orella, un “felicitats” quasi imperceptible. Ella s’estremí perquè, en aquell precís moment, descobria la llibertat.