Monthly Archives: Juliol 2012

El monstre…

… de tres caps escup orxata, nata muntada i gelat de xocolata.

Ha de pagar la penitència nocturna de caminar sis quilòmetres amb una llanterna a la mà, preparant el camí perquè tu no ensopeguis durant el dia.

S’alimenta de les bateries dels walkies i beu vodka amb taronja o rom amb llimona, tant li fa.

Es distreu fent popurris amb paraules robades.

S’afila les ungles en els canvis d’agulla i es grata l’esquena a les passarel·les.

Mastega xiclets de canyella i s’empassa les closques de les pipes.

El monstre de tres caps no es deixa veure fàcilment. Cal imaginació!

Anuncis

Els protegits…

…es van trobar a l’entrada de l’infern.

Era la mitjanit i ella havia deixat l’escombra recolzada en l’arbre del davant, vigilada per les fades del plaer.

Es va acostar al dimoni, que l’esperava a la zona fosca, i li va demanar les pinces de la bateria.

Ell les va buscar al maleter del cotxe, però no les va trobar.

—No et preocupis.

Va fer un clic encantador amb els dits i sorgí la flama. Ella l’aprofità per encendre una cigarreta i somriure.

Els rounders entraren a la cova i desplegaren les cartes.

La partida començà.

Full AAA99 a les mans i un desig, que mai no podrien oferir, per pensar.

All-in!

Has volat? …

… Va preguntar ell.

—Moltes vegades. —respongué ella.

—Jo només ho he fet una vegada.

—Vaja!

—Poca gent ho aconsegueix.

—Pensava que era normal fer-ho!

—Felicitats, segueix somiant!

I baixà per la porta de testera deixant-la sola en el tren buit i fosc.

Si un dia…

…em perdo, em trobareu a la roca més allunyada.

Seré allà…

Intentant trobar la ratlla on es barregen el cel i el mar.

Mirant, des del far de Vieille, com les onades suavitzen les roques, a poc a poc.

Olorant el vent abans no s’acabi tot.

Si un dia em perdo, no em busqueu perquè, segurament, no voldré tornar.

Em vas demanar…

…que aturés el cotxe al bell mig de la Gran Via.

Vaig obeir, les dones podem girar sense utilitzar l’intermitent i aturar-nos on vulguem, tenim tantes coses al cap…

Vas saltar del vehicle, entre els clàxons i els crits de la resta dels conductors, i vas sortir corrents. Et vas ajupir, vas collir del terra una medalleta i vas tornar somrient. Allà va començar tot.

Avui n’he trobada una sota una bastida, jo mai passo sota les bastides. Era allà, esperant-me.

Avui he pensat en tu, en la teva alegria esclatant i en aquella cançó.

Fantàstica…

… la nit sota la ciutat.

Banderes estranyes, crits i falsa felicitat que crema atiada pels encenalls de l’engany de l’opi del poble.

I per acabar la festa, i demostrar que som civilitzats, pols blanca a dojo. Aquella pols que t’ofega i et fa plorar, la que no s’esnifa… la pols d’un extintor buidat dins d’un tren. Us felicito, fills!

Ara… tingueu present que a mi mai no em falla la sort!

 

El destí…

… fa dies que em persegueix i jo l’evito.

M’ha deixat les seves dades en un tovalló de paper que he trencat en mil bocins.

M’ha enviat missatges que no he llegit.

M’ha escrit correus que no he respost.

M’ha fet trucades que he deixat perdre.

M’ha esperat amagat en indrets a on no hi he anat.

Aquesta nit, però, la casualitat més brutal ha volgut que el destí em trobés caminant per la platja.

Rendida a la meva sort, l’he permès seure al meu costat per veure sortir el sol junts.