Les rajoles…

…em van seduir.

Vaig caminar descalça, seguint el camí de les sanefes  de puntetes i sense mitjons, fins a arribar a la porta que havies deixat oberta.

Fora feia fred. Et vaig trobar recolzat a la barana, recordant la nit i observant com despertava la ciutat. Tenies la mirada perduda, intentaves saber si, més enllà dels carrers i les quietuds matinals, la mar s’havia desfet mentre dormies.

Vaig tornar a acaronar les sanefes amb els peus, et vaig deixar…

…només uns segons, per fer cafè. Plovia!

Marxes somrient…

…amb la vela a la mà i el neoprè com a pell.

M’he quedat asseguda a la sorra amb els peus nus per poder notar l’escalfor del sol damunt la sorra de l’hivern.

T’he mirat, guaitat, fins i tot, t’he imaginat quan les onades t’esborraven.

He pensat tantes coses mentre t’observava que, quan tornes, jo ja no sóc la mateixa. He pres una decisió i t’he fet una promesa, la promesa de seure a la vora de l’aigua, tantes vegades com calgui, per imaginar-te quan les onades et tornin a esborrar i així poder capturar la nostra història en un sol segon.