Neurones…

… quotidianes escampades damunt d’un tovalló de paper.

S’esfilagarsen tot llençant-se al buit des de les orelles i escampant-se damunt d’una camisa de ratlles baldera i còmoda com cap altra.

Neurones que no deixen de funcionar i van, d’un punt a l’altre, cercant la felicitat i fugint de la monotonia.

La bogeria de les neurones quotidianes!

Invisibilitat…

… de l’amic.

Sorpresa del regal amagat dins d’una furgoneta de viatge. Un vehicle carregat de gent estranya que s’alimenta de bolets al·lucinògens que els fan respirar granissat de llimona.

Persones que llegeixen només la primera línia dels primers paràgrafs dels primers capítols.

Éssers que duen astres solars dibuixats a les samarretes i somriuen eternament.

Individus  que tenen la certesa que Kafka era el seu pare.

Humans que han de volar sense bitllet d’avió i d’altres que arriben tard a la feina i agafen el camí més llarg per fer-ho.

Sorpreses invisibles amb la dedicatòria final… “Les dones que llegeixen són perilloses, les que escriuen encara més. Segueix sent doblement perillosa”

I per acabar… dos cafès massa visibles!

 

 

 

Això…

… no hi ha qui ho pari.

Sorprenent i equilibrada enmig del desequilibri.

Aromàtica.

Sensual.

Vermella.

Passional.

El missatge damunt el paper blanc, guarnit amb un punt de Peter Pan a la “i” infantil.

I un somriure immens en tancar el sobre secret.

Això no hi ha qui ho pari!

T’escolto…

… en el carrer fosc, negre, llarg i silenciós.

T’escolto per damunt les llambordes peculiars d’un indret característic.

T’escolto en un barri sense bombetes que il·luminin el camí. Ells o el vent les han trencades.

Aquí em pots donar la mà.

Hi ha ombres.

No tinguis por, ells no volen problemes.

Dona’m la mà.

T’escolto… en el carrer fosc.

I sempre aquesta seguretat infinita.

T’escolto!

 

Si te la menges…

… en el claustre, potser,  la trobaràs sorprenent.

Seu en un banc i obre-la suaument, deixant que els dits la palpin sencera.

Olora-la. Inspira la seva aroma.

Observa-la amb deteniment.

Et pot semblar que les venes se l’inflen en l’apassionament d’explicar-se en despullar-la. És cert!

Llepa-la si cal! No et dirà que no!

Si te la menges en el claustre tingues en compte que és petita, de pell suau i sensible… Només és una mandarina.

 

Semàfor…

… de sabors.

Ell va triar pels dos.

Ella es va deixar fer.

Un plat de raviolis amb tomàquet i bacallà al pil-pil.

Dos plats compartits i acompanyats d’un suc de pastanaga i taronja.

Un mos per a ell, un mos per a ella.

Semàfor de sensacions per degustar a poc a poc.

Molt a poc a poc!