El que queda de la vaixella…

… està ben aprofitat.

Dins la sopera vaig desar els petons més grans, els dels dies especials fets amb la consciència de no fer altra cosa que un petó.

La salsera va ser el niu dels somnis adobats amb esperances, conscients que un dia o altre acompanyarien els plats de futur.

A l’interior de les tasses hi vaig abocar tot el que encara ens quedava per fer. Després, les vaig apilar, l’una al damunt de l’altra, perquè el pes no permetés adormir-nos en els dies que quedaven per venir.

La cafetera la vaig tapar perquè necessitava protegir l’aroma dels moments de descans que ens donaríem per poder continuar.

No hi ha plats trencats ni sencers, els vaig llençar tots. I la sucrera la vaig deixar buida, posa-hi el que vulguis, és teva!

El missatger…

…et lliura el paquet amb una delicadesa poc habitual. Tu no te n’adones però ell, en el moviment repetitiu del teu peu dret, ha llegit la pressa que tens per tancar la porta, oblidar-lo i poder deslliurar-te del cartró que et separa del que t’és tan esperat.

Ha baixat per les escales, a poc a poc, buscant l’adreça del següent emissari i pensant en un regal pel seu fill que avui fa nou anys.

Mentrestant, tu ja has arribat al teu objectiu, el sofà de braços; el lloc establert per obrir regals, per rebre notícies, per escoltar confidències, per tot allò que és important a la teva vida, i, amb una parsimònia impròpia del teu tarannà, obres el paquet amb deler.

L’interior no et sorprèn, tu ja l’hi havies posat cara, ja te l’havies fet teu amb la imaginació, ja l’havies acaronat amb els pensaments. Te l’acostes al rostre i l’ensumes, desprèn aquella olor d’alegria, de festa, de nervis, de canvis… i saps que, des d’aquell precís instant, aquella criatura que acabes de parir ja no és teva, és dels lectors i del missatger, que ha triat Una revetlla sota el llit com a regal pel seu fill.