Hi ha una porta…

  …entreoberta, al darrere s’hi amaga la imaginació.

Només has de traspassar-la.

T’espero dins la casa, envoltada per l’escalfor de la cuina i la humitat

Quan em vinguin a buscar…

em trobaran esperant-te a tu, només a tu.

Quan em vinguin a buscar, et pintaré un paisatge ple d’estels vermells que facin que els dies siguin més llargs, i les nits més curtes, sempre al teu costat.

Els veig…

…surten de les pàgines, s’escapen més enllà del llibre, apareixen per tot arreu, ballen al meu voltant i em fan somriure i viure altres vides que no són la meva però de les que formo part.

M’omplen el cap d’estels que es desfan a mesura que avança la història, que acaben desapareixent més enllà de la imaginació i que deixen un polsim brillant que mantindré per sempre.

Tu també els veus? Segur que sí perquè tot és màgic!

El que queda de la vaixella…

… està ben aprofitat.

Dins la sopera vaig desar els petons més grans, els dels dies especials fets amb la consciència de no fer altra cosa que un petó.

La salsera va ser el niu dels somnis adobats amb esperances, conscients que un dia o altre acompanyarien els plats de futur.

A l’interior de les tasses hi vaig abocar tot el que encara ens quedava per fer. Després, les vaig apilar, l’una al damunt de l’altra, perquè el pes no permetés adormir-nos en els dies que quedaven per venir.

La cafetera la vaig tapar perquè necessitava protegir l’aroma dels moments de descans que ens donaríem per poder continuar.

No hi ha plats trencats ni sencers, els vaig llençar tots. I la sucrera la vaig deixar buida, posa-hi el que vulguis, és teva!

A per totes…

… i explotant.

Esquitxant guspires a banda i banda.

Saltant pels aires i rebentant.

Omplint l’aire amb el perfum de la pólvora.

Il·luminant la foscor, des del groc fins al vermell.

A PER TOTES!

Si mai me’n prepares una…

… que les hi dugui.

Tant se val el color, tant se val la mida, tant se val l’amargor.

M’és igual que estiguin farcides, trencades o mortes.

No m’importa que siguin adobades o naturals, grosses o seques, carnoses o desossades.

Però… si mai me’n prepares una, posa-me-les-hi!

No et limitis a contemplar…

… el mar des de l’escullera. Ni observis les formes dels núvols darrere dels vidres.

No et protegeixis de la pluja sota el paraigües. Ni et defensis de les riuades damunt dels ponts.

No et limitis a excusar-te dient que ja ho faràs! Salta la barana i mulla’t!

Perfecció…

… falsa que amaga desnivells llunyans.

Es deixa observar amb insolència tot amagant  una terrible cara fosca.

Perfecció arrodonida de rugositats inabastables.

Forma de colors; blancs i negres.

No em demanis perfecció… res no és perfecte!

Plenitud…

… del full buit i expectant.

… dels guants blancs a les mans disposades a crear.

… del somriure immens tot inventant una nova història.

… del parpelleig en una tarda literària i assagística.

Com ho has d’interpretar això? Doncs amb total ple-ni-tud!

 

 

Embolicat…

… amb el paper més fi.

Acaronat entre els dits àgils.

Giravoltat amunt i avall.

Llepat amb estil.

Sotmès, més d’un cop, a la flama activa d’una puça.

Fumat sota la pluja.

Embolicat… com qualsevol altre inici de setmana… com qualsevol altre dilluns.

Follarem…

… tu i jo… amb un ritme compassat i senzill… deixant que la pell adverteixi el rebentar de la carn.

Palparem els grumolls de les textures tèbies que ens pujaran en espasmes dolços des dels peus fins al cap… per tornar a baixar lentament.

Ens donarem les mans per relliscar junts damunt els fruits rodons i tendres de la verema seguint el ritual dels sentiments.

Follarem… i després deixarem que la brisa del raïm ens ompli l’ànima… i la del vi també.

Espelmes…

… per bufar que ningú t’assegura infinites.

Potser és la darrera vegada o potser en queden més… avui l’important és que tinguin flama.

Bufarem, i demanarem desitjos, amb l’ànima contenta per haver acomplert alguns i amb el cor ansiós pels que encara estan per arribar.

Espelmes de colors…. de moment les bufarem un altre any!

Picant…

… com els dies d’incertesa.

Barreja de sabors, com les notícies avinagrades de les polítiques conformistes.

Tros vermell d’alegria que, afegit al verd de la monotonia, omple l’escuradents del que vindrà d’ara endavant.

Omple’t la boca d’amargor picant i frueix en sentir la sang bullir.

Picant… i gustós!

 

Miralls…

… inclinats que poden transportar París a qualsevol carrer per on passar veloçment.

Miralls inclinats… on un frec de dits pot fer canviar el color d’un semàfor, el color d’una pell.

Miralls inclinats… que transformen la realitat durant breus instants i et fan feliç.

Miralls inclinats… i bombolles… que mai no tornaran i que enyoraràs eternament.

Correcció…

… inesperada.

Suprimí els accents que distorsionaven el futur, afegí els que li regalaven alegria.

Omplí d’espai el seu temps i el restà del temps de les presses.

Eliminà tot allò que sobrava i tot allò que encara sobrava més.

Inserí el que li calia per canviar l’ordre del que no li calia per res.

Després s’empassà la píndola que guardava enganxada al paladar…

La correcció havia acabat!

Una forma complicada…

… feta a poc a poc.

Dos avions jugant amb la gravetat… dibuixant el cel.

Un s’enlaira, l’altre es creua.

Un puja, l’altre baixa.

I quan es troben la forma de l’inici desapareix lentament difuminant-se amb els núvols.

Complicada… com tot… com jo!

Despentina’t…

… tant se val… deixa que l’aire traspassi els teus cabells i mira més enllà.

Si m’abraces res pot passar i des de la teva alçada podré somiar amb àngels i princeses…

Imaginaré, amb la mirada perduda, que sóc la protagonista d’una història fantàstica…

Despentina’t amb mi… tant se val!

Agafa’t fort…

… que el vaixell és a punt de salpar.

Somriu! L’àncora ha remogut les pedres blanques i s’ha enlairat en l’aigua turbulenta.

Els mariners són a punt, han hissat les veles, són aquí per tu, et deixaran fer…

Tu… només imagina un món petit, una illa on arribaràs per oblidar-ho tot.

Després, prepara’t per saltar i deixa’t caure!

Molletes de pa…

… blanes i dòcils, m’has demanat que deixi escampades pel camí per poder-me trobar.

Prefereixo avellanes i pinyons, llavors olioses i fortes que marcaran el capriciós destí, la línia a seguir.

Avellanes i pinyons que no es desfaran.

Així, segur que em podràs trobar!

Ballar…

… ell només volia això.

Li prengué delicadament la mà i la feu dansar en el passadís fosc.

Foren només dues passes, dues anades… una endavant i una enrere.

Ella somrigué!

Ell també!

Ell ball no havia fet altra cosa que començar…

Hi ha roba estesa…

… que et vigila quan parles, que et fa callar, que dibuixa ombres en el teu balcó.

Roba estesa… que enfosqueix la sinceritat, que limita les expressions, que canvia els colors del sol.

Roba estesa… que sobrepassa els límits, que s’enganxa als ferros de la teva barana, que fa escampar l’aire.

Calla! Hi ha roba estesa!

Estremida dolçor…

… que et provoca espasmes tendres en un espai vulnerable i fràgil.

Gestació letal de sabors que et farà oblidar l’amargor imbuint-te esperança ràpida.

Què és el que m’ha dut a obsedir-me fins aquest punt en aquesta delícia? L’ombra reflectida d’un caramel damunt l’altre… això!

Olor…

… de mar i gelats, de núvols de sucre i balls… olor de sopars de veïns al carrer… de pomes ensucrades i abraçades, de pólvora i alegria… olor de poques hores dormides… olor de Festa Major…

Bestiari, diables, música, guarniments, tarimes, sintonitzadors i altaveus… tot a punt…

Ara, només ens queda cridar! Tres per tres… NOU… tres per tres… NOU… Visca el Poblenou!

Aquest…

… és el cafè d’un dimarts com qualsevol altre.

Sense sucre, sense llet, sense croissants de xocolata i amb doble ració de dubtes per entendre.

Si el destapés… marxaria l’aroma que vaig imaginar. Si el prengués… me n’adonaria que hi manca l’essència que tant vaig desitjar.

Un cafè abandonat en un banc solitari de Barcelona, lluny del mar i amb vint minuts de descans.

Coses petites…

… que fan que l’existència sigui especial.

Detalls diminuts que són la part important de la vida, fets quotidians que ens fan sentir vius.

L’ara, el moment, un cafè, un somriure, una mirada, el iogurt que farceix una magdalena i els set punts d’una marieta.

Paraules i converses que són el bàlsam capaç de calmar l’huracà de la raó, sentiments grafiats que et fan tornar a escriure.

No hi ha res més, no hi busqueu més enllà… només és això… coses petites fins al darrer alè!

Sencera…

… i natural.

No la vull desnatada ni descremada… la vull amb tota l’essència del que és autèntic.

No me la compris falsificada, no la vull amb edulcorants ni conservants… la vull tal i com és.

Arrebossada de colors i calories, plena de gustos i sabors, amb alegries i riures… la vull perillosa.

Volar…

… per damunt la barrera de fusta que em filtra la realitat.

Ningú no ho ha de saber, només tu i jo.

A una banda les ombres reflectides, a l’altra la resta de món.

Una, dues… o tres vegades, ni una més!

Si volo… ningú no ho sabrà… només tu i jo.

Plourà…

… la tempesta ja està aquí.

Ens mullarem deixant que l’aigua ens banyi la pell.

I els núvols es desfaran tal i com van arribar, amb la pressa de descarregar allò contingut.

I sota el soroll de les gotes picant les teulades amagarem els gemecs.

Plourà… no agafis paraigües!

Ràbia…

… infinita.

Ràbia en mirar pel retrovisor i veure les oportunitats perdudes.

Enrere queden, esquivades per excuses falses. Allunyades per tot allò que ella va inventar per no atrevir-se a viure-les.

Surar en el mar… una mà… Massa tard per retrobar allò que desitjava…

Tortura infinita… ràbia!

 

El reflex…

… va quedar gravat damunt el vidre.

Nosaltres vam marxar… el moment es va acabar… però allò que vaig viure es mantindrà, durant molt de temps, en el cristall dels meus records.

Guardaré el desig en una imatge intacta, enfocada, invariable, fresca i sincera. I, de tant en tant, la buscaré en la memòria, per sobreviure, per somriure i per recordar que vaig ser feliç… entre reflexos.

Encreuament…

… de vies.

Tu vas, jo vinc, i, de tant en tant, quan la sort ens deixa, anem!

Andanes buides, sentiments plens, electricitat conduïda…

No tinguis por de patir… Apropa’t a la foscor d’un túnel incert, deixa’t endur per la humitat de les seves parets, ensuma l’aroma d’allò prohibit, vesteix-te amb la seva escalfor, torna a dibuixar les formes esborrades… gaudeix… .

Un tren, dos trens, tres.. no el perdem!

Fils de plata…

… d’una llarga nit que broda la matinada amb veles endormiscades.

Fils de plata, barrejats amb els teus cabells, que descobreixen racons nous entre els meus dits.

Peixos lluents que rellisquen pels somnis encara per escampar, dissimulant la fredor d’un nou dia que caldrà construir.

Gris i aigua amagada en els ulls tancats. M’agrada veure’t dormir…