Va obrir la capsa oferint-li un espai per a què desés el record d’aquell estiu.
Ella va demanar si en podien ser dos.
Un peixet de vidre blau que encara es mantenia viu quan el va trobar damunt el marbre del lavabo de l’hotel, al costat dels sabonets, i que amagà dins la butxaca del barnús.
Un tros de rajola gastada que ell va xutar, sense ni adonar-se’n, en passar per aquell carrer amagat de les mirades conegudes on li prengué la mà.
Tancà la capsa i començà a ploure.
Àfrica Ragel 