Comences el dia…

…comprant-les amb una amiga amb vida chick lit.

Te les poses per veure el món des d’una altra alçada i d’un altre color.

Descobreixes que trepitjar el terra amb seguretat et fa sentir bé.

I quan el sol fa moltes hores que s’ha amagat, tornes a casa amb els ulls amarats de llàgrimes de riure i amb elles a la mà… pensant en el brindis fet per tot allò que comença.

 

Sucre o sal…

…què hi vols a la vida?

Pensa… blanc o negre?

Tria… tot o res?

Selecciona… repte o tranquil·litat?

Decideix… risc o seguretat?

I mentre, penses, tries, selecciones, decideixes… jo les compraré amb sal, amb molta sal!

Perquè la vida m’agrada dolça i les crispetes salades!

Qui…

… són? No ho sé. Però, no cal saber-ne res per intuir tot el que s’estan dient.

Qui és ella? Tant se val. No cal posar-li nom a una dona que inclina el cap amb delicadesa i somriu, mentre els ulls, rere les ulleres fosques, li fan pampallugues.

Qui és ell? Per què saber-ho? Les seves mans, acaronant les d’ella, només diuen: Si estàs amb mi desapareix tot el que és trist!

Qui seran? Seran qui vulguin ser… No hi ha dubte!

Qui és qui m’estima? “Qui em suporta, m’estima. No hi ha altra explicació”. (Joan Fuster)

Groc…

… d’un matí de dimarts al Poblenou.

Vora les xemeneies les flors t’alegren el dia.

Les trepitges, es barregen amb el blau del mar i les oblides.

I quan arribes a casa descobreixes que n’hi ha una que s’ha quedat allà… enganxada a la sabata.

I l’alegria torna a començar amb gust de sal!

Divendres…

… les cases dels morts tenien les portes obertes perquè els seus habitants havien sortit a passejar.

Els coloms guaitaven les ànimes en el seu anar i venir i comentaven les converses eternes amb el menyspreu de qui se sap lliure.

El cel es mantenia seré. Una lleugera brisa marina jugava amb els papers de plata de les flors músties.

Se’m va acostar un pescador i em va demanar l’hora, ignorant que allà dins el temps no existeix.

És un altre món i una altra manera de veure’l!

Una nit…

… la tristor marxarà sense avisar.

Tu, per si de cas, mai no deixis de jugar.

Treu la llengua, estima i somriu.

I somia! Somia grans aventures! No deixis que ningú munti murs al teu davant, derrueix-los fent ganyotes.

I tingues ben present que viure és molt bonic!

Aquesta nit…

… el cercle s’ha tancat.

En una cuina del Poblenou; l’humor, el drama, la por, el suspens i l’erotisme s’han barrejat amb l’aroma del te i de les restes de menjar!

Papallones estranyes han volat entre pàgines en blanc i espelmes. Res no tornarà a ser com abans.

I mentre el nostre món creix allà dins, deixarem que la vida passi per l’exterior de les parets fabrils i que llisqui el temps per damunt de les llambordes anarquistes.

Aquest matí la màgia ens ha agafat a prop del mar!