No et mosseguis les ungles…

… i obre la capsa.

No t’espantis! Només hi trobaràs el somni rodó d’estar al teu costat tot el temps que m’ho permetis.

No et mosseguis les ungles i obre la capsa!

Obre-la i posa’t, al dit del cor, el meu somni tant de temps com només tu m’ho permetis.

Tot era blanc…

…tan blanc com l’escuma dels núvols.

Tan blanc com l’interior de la meva maleta.

Tan blanc com la ment que no em responia.

Vaig sentir unes passes dins la foscor que s’acostaven on jo era. I la maleta no s’obria. I la ment encara era blanca. I no sabia com continuar. I, des de la foscor, va explotar una veu, la teva veu, que em va xiuxiuejar… “me están pintado el apartamento”.

I vaig decidir que l’apartament el pintaríem del color de la franquesa, del color de les cireres, del color de la nostra història que feia tant de temps que havíem començat i no tenia final.

Des d’aleshores, ens dediquem a llençar els pinyols de les cireres dins dels testos dels geranis florits i esperem que passi el fred per parlar de tot.

Perquè la tarda és llarga, però la nit encara ho és més!