Cada tap…

…era un record. Cada tros de suro una celebració, un brindis que encara mantenia l’aroma de la felicitat del moment.

Tots junts van fer un any, un any rodó que ella va guarnir amb una llaçada vermella i cireretes d’arboç.

Sense deixar de somriure va lligar els records amb una beta de xarpellera perquè cap d’ells s’esborrés i els va penjar.

Els records es van il·luminar.

Hi ha una porta…

  …entreoberta, al darrere s’hi amaga la imaginació.

Només has de traspassar-la.

T’espero dins la casa, envoltada per l’escalfor de la cuina i la humitat

Que de pressa passen…

… les tardes.

Que de pressa fugen els riures i les mirades davant les tasses de cafè.

Que difícil és explicar-te com t’enyoro i fins a on t’enyoro.

Un petó…

… per al nostre futur que es presenta vermell i cruixent, carnós i tendre com els teus llavis.

Prenc les fulles…

… que han caigut pel pes de la pluja.

Prenc les llàgrimes que han caigut pel pes de la tristor.

Coneixes…

… els meus somnis?

On ets? Et busco, la llum s’acaba, s’apaga, es fon, es desfà, mor! S’allarguen les ombres.

Coneixes els meus somnis?

Visc per ell…

… que em penja els estels en un cel artificial.

D’un a un, nuats amb fils acolorits amb el dia a dia, amb les accions de tots els moments compartits.

He après a somiar…

… que, si premo el botó vermell, sempre hi seràs allà. Esperant-me…

He après a somiar que mai no em faltaràs i tindré el teu somriure etern gravat a la mirada.

Una bonica història…

… de vacances.

Amb una carretera, una moto i una maleta.

Una bonica història de vacances amb un llarg camí al davant, i tota una vida per a aturar-se a viure-la.

No he conegut…

… ningú com tu i si el vaig conèixer, ja l’he oblidat!

Mon amour, mon ami, que m’animes i em regales tot allò que fa que la vida sigui picant i alegre.

Sempre a l’estiu…

… recordes els moments, aquells que els pares et van ensenyar a caminar dins les onades.

I tant se val que sigui estiu, el teu caminar va més enllà de les estacions i els mars.

Una casa blava…

… guarnida amb marcs blancs.

Això era el que ella volia. Un lloc blau on protegir els secrets vermells. On les ombres dels arbres es confonguessin amb les ànsies de vida.

Ho farem…

… amb la voluntat que res ni ningú ens aturi.

Desitjant que siguin molts els anys de flors, paraules i dolçor.

En un racó…

…entre parets blanques, vas  trasplantar els records, els que volies compartir, els que no volies oblidar.

“Els regaré amb pensaments alegres i cada dia els endreçaré perquè es mantinguin clars i no s’esborrin mai”, vas dir.

 

Et menjaria…

...el cor perquè el tens farcit de puntets de vida.

Puntets que destaquen entre la vermellor dels teus somriures matinals.

Et menjaria el cor, a poc a poc, al principi.

Per no quedar-nos sense paraules…

… les guardo en petits pots de vidre. Les preservo del temps perquè no les esborri i, si mai perdem la memòria, saber on trobar-les.

Fins aquí hem arribat…

El temps s’acaba. Desembre ens mostra un disc vermell i lluminós perquè el 15 agonitza en les seves darreres hores.

Quan em vinguin a buscar…

em trobaran esperant-te a tu, només a tu.

Quan em vinguin a buscar, et pintaré un paisatge ple d’estels vermells que facin que els dies siguin més llargs, i les nits més curtes, sempre al teu costat.

Les va deixar…

… damunt el terra fred.

A ella li agradaven les flors blanques, li havia dit feia molt de temps entre somriures. I ell mai no ho va oblidar.

Trencarem…

…els vidres de les portes a cops de pedra i, quan hagin caigut les frontisses i els tancaments, les desarem recolzades a la paret de fora, la que ens protegeix de nosaltres mateixos, aquella paret que ens ha vist sortir i entrar d’una casa que estem a punt de cremar.

Veus els bidons? Dins seu hi viu el futur i tot allò que ens ajudarà a anar més enllà dels nostres límits.

Au, va, llença la primera pedra i acabem amb tot el que ens separa.

Els veig…

…surten de les pàgines, s’escapen més enllà del llibre, apareixen per tot arreu, ballen al meu voltant i em fan somriure i viure altres vides que no són la meva però de les que formo part.

M’omplen el cap d’estels que es desfan a mesura que avança la història, que acaben desapareixent més enllà de la imaginació i que deixen un polsim brillant que mantindré per sempre.

Tu també els veus? Segur que sí perquè tot és màgic!

El que queda de la vaixella…

… està ben aprofitat.

Dins la sopera vaig desar els petons més grans, els dels dies especials fets amb la consciència de no fer altra cosa que un petó.

La salsera va ser el niu dels somnis adobats amb esperances, conscients que un dia o altre acompanyarien els plats de futur.

A l’interior de les tasses hi vaig abocar tot el que encara ens quedava per fer. Després, les vaig apilar, l’una al damunt de l’altra, perquè el pes no permetés adormir-nos en els dies que quedaven per venir.

La cafetera la vaig tapar perquè necessitava protegir l’aroma dels moments de descans que ens donaríem per poder continuar.

No hi ha plats trencats ni sencers, els vaig llençar tots. I la sucrera la vaig deixar buida, posa-hi el que vulguis, és teva!

El missatger…

…et lliura el paquet amb una delicadesa poc habitual. Tu no te n’adones però ell, en el moviment repetitiu del teu peu dret, ha llegit la pressa que tens per tancar la porta, oblidar-lo i poder deslliurar-te del cartró que et separa del que t’és tan esperat.

Ha baixat per les escales, a poc a poc, buscant l’adreça del següent emissari i pensant en un regal pel seu fill que avui fa nou anys.

Mentrestant, tu ja has arribat al teu objectiu, el sofà de braços; el lloc establert per obrir regals, per rebre notícies, per escoltar confidències, per tot allò que és important a la teva vida, i, amb una parsimònia impròpia del teu tarannà, obres el paquet amb deler.

L’interior no et sorprèn, tu ja l’hi havies posat cara, ja te l’havies fet teu amb la imaginació, ja l’havies acaronat amb els pensaments. Te l’acostes al rostre i l’ensumes, desprèn aquella olor d’alegria, de festa, de nervis, de canvis… i saps que, des d’aquell precís instant, aquella criatura que acabes de parir ja no és teva, és dels lectors i del missatger, que ha triat Una revetlla sota el llit com a regal pel seu fill.

Les cabòries…

…, que feia dies li volaven pel cap, les vaig trobar pintant de negre el cel de l’hivern.

Penjaven d’un fil de llum fosca esbromant-li els pensaments. Esquerdaven, a poc a poc, els núvols i les alegries amb les ales plegades.

El fred de l’avorriment no les deixava aixecar el vol, s’hi havien atrinxerat. Esperaven l’escalfor del sol per tornar a ser lliures i, amb el dia, abandonar-lo.

Doblega…

… el tovalló fins que els dits no li permeten reduir-lo més. S’ajup i el col·loca amb pressió sota les potes de la taula. La belluga per comprovar que ha deixat de ballar i que el cafè amb llet no li vessarà.

Pren un altre tovalló, el torna a doblegar fins que els dits no li permeten reduir-lo més i se’l guarda a la butxaca.

De camí cap a casa, falcarà el temps perdut que li balla a la consciència per a què tampoc no li vessi.

Al cap…

… els llibres, el vi al davant i les mans lliures esperant-la.

Dalt, ella s’observa; petites arrugues al voltant dels ulls… diminutes fissures marcades a la pell de tant riure amb ell. S’arregla els rínxols rebels que li cauen damunt les orelles. Es repassa els llavis amb el pintallavis menys discret que té. S’arregla els tirants del vestit, es passa la mà per la cintura esborrant els plecs i es calça les sabates de taló.

Ell ha omplert dues copes i ha pres una decisió.

Ella encara no ho sap però, quan baixi les escales, brindaran i tot canviarà.

On és la tardor?

-En el clavell vermell que guarneix la nostra taula.

-La que hi ha més al fons?

-La taula més llunyana.

-Allà on ningú, ni tan sols l’escalfor del sol, ens pot trobar?

-Sí, aquella… La veus? Aquella on m’ajudes a escriure els somnis!

El record de l’estiu…

Va obrir la capsa oferint-li un espai per a què desés el record d’aquell estiu.

Ella va demanar si en podien ser dos.

Un peixet de vidre blau que encara es mantenia viu quan el va trobar damunt el marbre del lavabo de l’hotel, al costat dels sabonets, i que amagà dins la butxaca del barnús.

Un tros de rajola gastada que ell va xutar, sense ni adonar-se’n, en passar per aquell carrer amagat de les mirades conegudes on li prengué la mà.

Tancà la capsa i començà a ploure.

13:28…

…va perdre el braç dret.

19:52… s’adonà que juntament amb el braç també havia perdut la mà. Es desesperà perquè era allà, entre els cinc dits, on s’apuntava les coses importants que no havia d’oblidar.

20:30… va perdre el cap.

00:00… sense temps!

Us vull explicar…

…una petita història de nit, quan l’aire és quiet i s’escolten gemecs.

Els gemecs d’algú que utilitza les paraules d’Eugeni d’Ors per fer creure al món que és un gran lector i tradueix el seu nom i l’anomena “Eugenio”.

D’algú que “saben aquel que diu que…” l’estil, com les ungles, és més fàcil tenir-lo brillant que no pas net.

Us vull explicar la petita història d’una bèstia dels inferns que té les ungles més netes que la consciència.

Però, no ho faré, perquè la història us avorrirà.

Només és una gran mentida que, tard o d’hora, caurà de potes enlaire.

No et mosseguis les ungles…

… i obre la capsa.

No t’espantis! Només hi trobaràs el somni rodó d’estar al teu costat tot el temps que m’ho permetis.

No et mosseguis les ungles i obre la capsa!

Obre-la i posa’t, al dit del cor, el meu somni tant de temps com només tu m’ho permetis.

Tot era blanc…

…tan blanc com l’escuma dels núvols.

Tan blanc com l’interior de la meva maleta.

Tan blanc com la ment que no em responia.

Vaig sentir unes passes dins la foscor que s’acostaven on jo era. I la maleta no s’obria. I la ment encara era blanca. I no sabia com continuar. I, des de la foscor, va explotar una veu, la teva veu, que em va xiuxiuejar… “me están pintado el apartamento”.

I vaig decidir que l’apartament el pintaríem del color de la franquesa, del color de les cireres, del color de la nostra història que feia tant de temps que havíem començat i no tenia final.

Des d’aleshores, ens dediquem a llençar els pinyols de les cireres dins dels testos dels geranis florits i esperem que passi el fred per parlar de tot.

Perquè la tarda és llarga, però la nit encara ho és més!

Ens partim una cervesa?

No! Demanem-ne dues sense got!

I així, entre xarrup i xarrup, m’explicaràs la teva vida i jo et contaré totes les fantasies de la meva.

I obriràs el moneder, aquell que té forma de tall de síndria, i en trauràs un botó de vidre per recordar-me que la literatura, com la imaginació, no té límits.

Tornarem a xarrupar i parlarem de les coses d’ahir i de les d’avui i, entre glop i glop, se’ns il·luminarà la imaginació i decidirem que els gats amb mirades humanes acompanyen les ànimes solitàries i que els ocells que escampen plomes ho fan a les que són lliures.

Ens partim una cervesa? Sí, i parlem de la solitud!

Abans de marxar…

… deixa’m fer la foto dels porticons que amaguen el nostre petit món.

Fixa’t! Allà, rere la tercera finestra i en la foscor, queden els llençols impregnats de l’olor de la teva pell. Pel terra els llibres que vam intentar llegir. Al costat de la fotografia familiar els fulls sense correccions i, dins d’un pot antic de galetes, set bolígrafs vermells intactes. Damunt la taula un capseta amb quatre grans de cafè i a la pica dues tasses cap per avall regalimant aigua.

Deixa’m fer la foto dels porticons de la tercera finestra, la que guarda el nostre secret, allò que tu i jo sabem i ningú mai no ha d’esbrinar.

Porta pressa…

… i, en sortir de la sagristia, se li enganxa el voraviu de la sotana en el reclinatori del confessionari.

Mentre corre, pensa en el partit de futbol que jugaven els seus amics quan ha hagut de marxar. I, sense voler, també pensa en el dia que l’àvia el va convèncer per fer d’escolanet.

S’allunya de les distraccions amb posat seriós. Es concentra en el camí. El carrer fa pujada i el vent li aixeca els cabells del serrell.

Està segur que el dimoni se’n riu d’ell. L’infern és humà entremig del cel.

Desitja poder volar i sap que, si disposés d’un parell d’ales, ho faria però només compta amb les vambes que s’ha oblidat posades.

Corre tant com pot i n’és conscient que, si no arriba a temps, el seu mal no tindrà el perdó dels àngels mortals!

Arriba tard i porta pressa. Si l’objectiu no està al cas, se’ns escaparà per la dreta de la fotografia i no el veurem mai més.

 

El resultat…

… de la nostra conversa nocturna només és tangible si observes amb deteniment l’habitació.

El desordre dels llençols evidencia que els adjectius varen ser més que els substantius.

Les brases exhaurides de la llar de foc diuen que dels teus llavis sortiren més exclamacions que interrogacions i que del meu llenguatge mut nasqué un ús abusiu de pronoms febles sense sentit.

No hi ha roba escampada pel terra perquè les situacions agramaticals ens van dur a una prosa poètica inintel·ligible que no calia despullar.

Tot sembla en calma perquè els atributs van complementar el predicat que formaven tu i jo i, malgrat la manca de puntuació que la velocitat eliminava, ens vàrem entendre.

Ara, intento recordar l’argument però només sóc capaç de rememorar alguna que altra frase perduda.

Amb la serenitat del dia he volgut posar-hi ordre… però la conversa encara balla per l’habitació sense control. No passa res, jo encara et sento!

Andante con moto

Puja al meu damunt.

Deixa’t anar fins que el cos s’adapti amb alegria al meu moviment.

Anirem a poc a poc, al principi, després la velocitat no et deixarà respirar.

Cridaràs en adonar-te que m’has de prémer amb força per no caure a l’abisme de la quietud.

Puja al meu damunt… i sentiràs el do menor de la cinquena simfonia entre les cames.

Ja la tenim aquí!

Matinera per allò que si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ho aconseguirem tot.

Plorant fort i en català perquè és dona i encara no es pot calçar sabates de taló per trepitjar fort la vida.

Prement el puny amb ganes perquè té tot un futur per començar i sap que tindrà molta feina a fer.

I… arrufant el nas perquè va somniar que, en arribar a aquest món, trobaria un país independent.

No tinguis por, Jana, ben aviat ho serem perquè formes part de tot un poble en moviment!

Jo…

… caminaré al teu darrere.

M’ajupiré perquè els meus ulls puguin coincidir amb els teus i no et perdis.

Vigilaré el llop del camí perquè puguis passejar segura.

I, com que ets tan petita i fràgil, no deixaré que el perill se t’acosti.

Caminaré amb tu per molt llarg que sigui el camí, per molt fosc que sigui el bosc.

Em barallaré amb el vent que et voldrà tombar i amb la pluja que et voldrà arrossegar terra enllà.

Estaré atent al llop.

Caminaré per tu.

T’envio…

…la foto de la que ja és casa teva.

No ho podràs veure, però al sofà he deixat el temps infinit que vull viure amb tu.

A prop de la porta que separa el saló del menjador he deixat voleiar les ganes de trobar-te caminant entre aquestes quatre parets.

Per les escales he escampat polsim de temptació per mostrar-te el camí fins al dormitori que hi ha al pis de dalt.

I rere la cortina s’amaga el desig de veure’t arribar amb la maleta per dir-me que véns per no marxar.

La televisió està apagada per a què res no et distregui del meu missatge.

Això és el que m’has enviat…

…i jo ja sóc aquí escrivint aquest post.

No triguis!

Lliga’m…

…

“Lliga’m”, gemegà ella.

Sota la coixinera, ell descobrí un mocador de seda italiana del color de la  turquesa, suavitat extrema.

“Lliga’m”, pidolà ella.

Sota la nit, ell trobà la fam  del color de la violeta, tendresa inexplicable.

“Lliga’m”, suplicà ella.

Sota el llençol, ell acaronà la pell del ritual nocturn de color vermell, flonjor calenta. I la lligà.

 

Taques…

… d’humitat, petites i marrons, que broten esbojarrades enmig de paraules anarquistes.

Taques d’història, escampades per les pàgines, que ens parlen d’antigues llibreries i vells propietaris.

Taques d’essència suburbial que s’interpreten amb l’ànima i s’oloren amb les mans.

Taques que dibuixen l’esborrany d’una mica de vida.

Taques que vas buscar i vas trobar per a mi.

Obrí els ulls…

…a mig camí i  s’adonà que no tocava de peus a terra.

La realitat s’havia glaçat i era impossible valorar-la amb serenitat.

Tornà a tancar els ulls perquè els desigs, sota l’albada, s’anaven emblavint sense control i no els volia oblidar.

Ell li xiuxiuejà un “felicitats” calent a cau d’orella, un “felicitats” quasi imperceptible. Ella s’estremí perquè, en aquell precís moment, descobria la llibertat.

Les rajoles…

…em van seduir.

Vaig caminar descalça, seguint el camí de les sanefes  de puntetes i sense mitjons, fins a arribar a la porta que havies deixat oberta.

Fora feia fred. Et vaig trobar recolzat a la barana, recordant la nit i observant com despertava la ciutat. Tenies la mirada perduda, intentaves saber si, més enllà dels carrers i les quietuds matinals, la mar s’havia desfet mentre dormies.

Vaig tornar a acaronar les sanefes amb els peus, et vaig deixar…

…només uns segons, per fer cafè. Plovia!

Marxes somrient…

…amb la vela a la mà i el neoprè com a pell.

M’he quedat asseguda a la sorra amb els peus nus per poder notar l’escalfor del sol damunt la sorra de l’hivern.

T’he mirat, guaitat, fins i tot, t’he imaginat quan les onades t’esborraven.

He pensat tantes coses mentre t’observava que, quan tornes, jo ja no sóc la mateixa. He pres una decisió i t’he fet una promesa, la promesa de seure a la vora de l’aigua, tantes vegades com calgui, per imaginar-te quan les onades et tornin a esborrar i així poder capturar la nostra història en un sol segon.

Catorze paraules…

… gargotejades  al darrere dels resultats que acabava d’obrir.

No podia deixar de preguntar-se qui es quedaria amb els secrets del seu somriure.

Qui li cordaria cada botó de la camisa?

Qui ocuparia el seu lloc en el llit?

Qui tindria les claus de casa seva quan no hi fos?

L’estimava bojament i havia de preparar el final, que ja anticipava, de manera senzilla.

Esborrall d’una història d’amor amb final trist.

Paraules…

… per a ells.

Perquè ell va ser el mariner que em va fer estimar el mar.

Ella va ser l’enginyera que em va estructurar la vida diària per posar-hi ordre.

Ell va ser el narrador de contes de formiguetes marines que em feien acabar el menjar del plat.

Ella va ser l’arquitecta que va dissenyar la memòria d’una part de família que mai no vaig conèixer.

Ell va ser l’escriptor de cartes llunyanes que m’arribaven per mar per mostrar-me que el món és inabastable.

Perquè gràcies a ells vaig viure una època fàcil i lliure i, sense adonar-me’n, sóc qui sóc.

Diuen que demà…

… s’acaba el món.

Per si de cas sortiré de casa i aprofitaré els darrers moments.

Faré el de sempre… Oloraré el temps i gastaré les flors, pensaré l’aire i menjaré els sentiments… el de cada dia.

I… tant se val que rebenti el món, perquè estic segura que tu i jo continuarem amb la nostra festa!

Espiant al dimoni…

la vaig trobar.

Es divertia bressolant-se entre les flors del mal i del bé.

No es podia aturar, no es volia aturar.

Tenia les ales de vidre i els pensaments de fang.

Era lleugera i efímera.

Era fugaç.

Era lliure.

Deixa que…

…el nen que duus dins torni a néixer.

Deixa que la puta pressa no et faci enrere i que en aquell fotut dimarts puguis acostar-te al que t’han prohibit.

Deixa que el desig per un cop s’acompleixi i el boli rellisqui dins la butxaca sense que se n’adonin.

Jo en tinc un. Veniu a buscar-lo si el voleu!